Diumenge, 31 de gener de 2010 

Al tercer intent, tot i el fred, es realitzà la sortida a Prades 

S’anunciava molt fred pel diumenge i realment ens feia una mica de respecte dur a terme l’excursió a Prades, que ja a causa del mal temps i les nevades s’havia ajornat dues vegades. Però, com sempre, valents, els 17 participants enfilarem el camí amb els nostres vehicles i a les 9 del matí estàvem a punt per començar a caminar. A Prades la temperatura era d'un grau negatiu, amb un airet que tallava, però no va ser cap obstacle per començar l’excursió en direcció a l’ermita de la Mare de Déu de l’Abellera, agafant un caminet molt bonic que en suau pujada ens havia de conduir a la part alta del turó i d’allí, ja a prop, al lloc privilegiat on està situada la bonica ermita. De passada, a mitja pujada, vam desviar-nos per visitar un racó emblemàtic, al bell mig de la boscúria, per visitar el pont natural de Prades, el llac artificial i la zona d’esbarjo preparada per a fer pícnics.

Esmorzats a l’Abellera, que no vam poder visitar per estar tancada a aquella hora del matí, la caminada va seguir per amples pistes força enfangades degut a la neu i el glaç desfet, envoltades d’uns boscos d’una bellesa especial i un paisatge frondós i verd amb tota classe d’arbres mediterranis d’allò mes majestuosos i bonics. Realment, era molt agradable transitar entre ells per la serenor i la grandesa natural del seu hàbitat. Després de superar algunes sifonades una mica dures, la pujada al tossal de la Baltasana va ser cosa fàcil malgrat haver de superar la pista final glaçada. Allà dalt, en un revolt i molt amagat, vàrem fer una ràpida visita al pi blanc caragolat, un fenomen de la natura inversemblant, per la forma retorçada de com ha anat creixent després de trencar-se fa molts anys, i que ha donat una forma quasi barroca al seu conjunt de branques turmentades i deformes, entrellaçades les unes amb les altres. Una curiositat digna de conèixer.

Ja al punt geodèsic del tossal, es va poder veure, al nord, nítidament, el Pirineu completament nevat, i girant la vista a tot el voltant, una magnífica serralada del Montsant, Siurana, els Ports i la plana de Lleida amb la seva corresponent boira a la llunyania.

El retorn a Prades, seguint el GR-171 va resultar d’allò més interessant, doncs al fort pendent del sender s'hi afegí la neu semi-glaçada que va donar un toc d’aventura en aquest últim tram del recorregut.

Prades era prop, i s'hi arribà travessant un bonic bosc d’un encant especial que va fer les delícies de tots els participants.

En resum, un sortida molt agradable i d’un grat record.