arxius

Diumenge, 19 de setembre de 2010 

A punt de finalitzar l’estiu i després d’un curt descans des de la sortida al llac de Sant Maurici i el pic del Monestero, hem tornat a les sortides programades dominicals, donant per començada la temporada-curs 2010/11.

En aquesta primera sortida hem escollit una caminada fàcil, més aviat curta i amb poc desnivell per allò d’entrar suau i anar agafant novament la necessària forma física per arribar a gaudir, amb plenitud i no masses esbufecs, les diferents excursions que se’ns proposa fins acabar el trimestre.

El dia era bo, ideal per a caminar, doncs a la fresca de primera hora s'hi sumà  una temperatura, a mig matí, molt agradable i gens calorosa. Uf, ja era hora!  i vàrem ser 18 els amics que, il·lusionats, ens dirigirem a Farena, petit nucli urbà, a cavall de les muntanyes de Prades i els contraforts de la serralada costanera.

El punt de sortida, no obstant, era un parell de quilòmetres més enllà, a la dreta d’un revol que dóna l’entrada, barrada per una tanca, a la pista del mas d’en Toni. Des d'allí, ara ja a peu, s’enfila el camí d’aquest mas, ara reconvertit, com tants altres, en casa rural. Ben aviat la vam veure, una mica allà dalt, mig tapada per la boscúria i com que ja era hora d’esmorzar, ho férem, buscant el sol, al costat del riu Brugent, que sorollós, lliscava davant nostre, per un seguit de gorges molt estretes i encaixonades.

Desfent un xic el camí, es retrobà el senderó en direcció a les Fous i Capafonts, sempre resseguint el curs del riu Brugent que s’havia de traspassar en vàries ocasions. El problema va ser que el fet de passar el riu es convertí en una tasca dificultosa donat l’important cabal d’aigua que duia el riuet després de les últimes pluges, motiu pel qual tots els passos de pedres convenientment preparats estaven ben coberts d’aigua i era molt fàcil relliscar i mullar-se els peus, fet que, de produir-se, hauria resultat un contratemps molt desagradable.

Així, doncs, cada pas va ser lent, i més d’un, malgrat ajudar-se pels “bastons” i altres companys, se’n va anar a l’aigua entre la riota i la xerinola general, situació que, lluny de posar-nos nerviosos, va ser un ingredient més de bon humor i companyonia. I com que es feia tard i de tornada volíem passar pel toll de l’Olla, vam decidir girar cua i anar a trobar-lo, desfent el camí per on havíem avançat durant el matí. Ja al lloc, vàrem comprovar que el paratge és especialment bonic pel salt d’aigua que s'hi pot veure i per l’espècie de bassa (olla), que l’erosió produïda pel curs de l’aigua ha creat des de temps immemorials, tot envoltat d’uns plegaments sedimentaris de roca calcària de color molt blanc que li dóna al conjunt una especial bellesa arrodonida, tot plegat, per una massa forestal de ribera, ufanosa i molt verda.

Va ser una estona agradable on, uns descalços, altres en banyador, vam fer-se una remullada en la piscina natural i ja ben descansats es retornà  als cotxes, agafant primer un senderó travesser i a continuació  la pista per la que havíem començat a caminar al matí.