UNA PUJADA DIFERENT A LA MOLA DE COLLDEJOU

Matinal : Mola de Colldejou.- Torre de Fontaubella – Sender a la Canal del Mig – Camí sota cinglera – Pujada per la Canal del Corb – Castell de La Mola – Portell de la Cova – Canal del Batllet – Camí de baixada a La Torre de Fontaubella.

Estem contents perquè es la primera vegada, en sortides dominicals programades, que hem sumat un total de 27 participants per pujar, com havíem dit, i d’un altre manera, a la nostra especial i omnipresent, Mola de Colldejou tan ben vista i admirada des de el nostre poble de Vinyols.

El dia es presentava molt assolellat i la caminada prometia molt per allò de pujar-hi per la vessant Nord, molt menys transitada pels excursionistes i per tant força desconeguda per l’immensa majoria. Arribats a la corba de la carretera que puja a la Collada des de el poble, i degudament aparcats els nostres vehicles en una petit replà al seu costat, vam començar l’excursió agafant un senderó, molt ben senyalitzat, a l’arrencada, per un pal indicador, amb bon ànim i esperit esportiu malgrat que la pujada era força exigent i sostinguda, sempre orientada a assolir la base de les cingleres que configuren la part alta de la muntanya. Ja prop d’aquest objectiu el camí es transformà en una forta i dificultosa tartera costeruda, plena de pedres soltes i esgraons exigents, que tots vam anar superant amb esforç i paciència. Arribats al peu de les altes parets calcàries, just on comença l’anomenada Canal del Mig (pujador directe a la part alta de la Mola), agafarem un caminet, a la dreta, que sempre i mes aviat arrecerats, ens havia de portar al mateix peu de l’altre canal de pujada prevista, com es la Canal del Corb.

Abans però, aprofitant un recó guarit del ventet fresc que ja bufava a aquella alçada, es fe un parada per esmorzar amb molta gana, dons l’esforç físic amprat per arribar fins aquella punt, demanava carregar el cos de noves energies. De veritat que feia goig veure com tot el grup s’afanyava a menjar l’entrepà, rematat, com sempre, pel cafè ben calentet i mes d’un carajillo pels mes viciosos.

Arribats a la Canal del Corb, la seva visió, des de la part baixa, ja deixava clar que es tractava d’una pujada molt exigent i mes aviat tècnica, degut a la seva forta pendent i la quantitat de pedres soltes i bellugadisses que feien avançar amb molta concentració i prudència. Ja arribats a la part final va ajudar, i molt, la corda de seguretat que l’amic López va tenir l’idea de portar i fixar-la estratègicament, fet que li agraïm molt cordialment dons va ser molt útil. Ja tots a la part mes alta de la Mola, no cal dir que l’espectacle de poder veure paisatges, als quatre punts cardinals, era fantàstic afavorits per la llum d’un sol radiant i el vent de Mestral que dona sempre una major netedat al aire i conseqüentment una millor claredat en la llunyania. La passejada pel llom de La Mola, una vegada mes, fou molt agradable i s’arribà sense cap dificultat al anomenat Castell que no es altra cosa que una antiga Torre de guaita, tant nombroses en el nostre territori. Feia molt de vent que molestava i per això s’hi restà molt poc temps en aquell indret, el just per fer-nos la foto de record i enfilar, a continuació, el camí de baixada pel Portell de la Cova, cada vegada mes difícil per la forta degradació del camí i el despreniment de moltes pedres que fan perillosa i relliscosa la decidida baixada.

Sembla mentida la lenta e inexorable destrucció dels vells camins de muntanya, fruit del agents meteorològics externs, especialment si no es cuiden i es netegen periòdicament i aquest ja antic camí de pujada a la Mola, com tants altres, es un clar exponent de deixadesa i abandonament que fora bo subsanes alguna organització estatal o esportiva, no ho se, però es una llàstima que, a poc a poc, caminar per ells es converteixi en una tortura i un verdader perill de prendre mal. Queda dit!

Finalment, ja tots a la part baixa de la muntanya, enfilarem un camí transversal, recentment recuperat, que en direcció a la Torre de Fontaubella, ens portà pel mig del bosc, prop del cotxes, on hi arribarem finalment després de caminar uns 500 metres per la carretera asfaltada, T-322, al Coll Roig i Colldejou.

Com sempre una bonica experiència que, malgrat la seva duresa i dificultat, deixar a tots un bon regust i un somriure amable en les cares.

Ens veurem novament el dia 5 de Febrer, III Aniversari de la nostra secció, que celebrarem com cal, a l’ermita de Santa Marina, no sense abans haver caminat, des de Pratdip, pel Barranc de l’Aguiler, el Coll del mateix nom de l’ermita, carenar fins trobar la Punta i Creu de la contrada i baixar pel coll de la Duera fins trobar el GR-192 i arribar finalment, de nou, a l’ermita on donarem per acabada l’excursió.

Gracies amics per la vostra constància i companyia. Penseu que aquest darrers tres anys de senderisme es obra de tots, que hem aconseguit un grup fort i molt cohesionat a Vinyols, i que això ens ha permès conèixer molts indrets insospitats de les nostres muntanyes, (i els que encara seguirem fent), per seguir gaudint de l’esport com a font de salut, d’esbarjo i relaxació personal i, sobre tot, cultivar bones amitats i “bon rotllo” com ara s’acostuma a dir.

Fins ben aviat.

(Trobareu fotos a "excursionisme")