Sortida al cor del Montsant

Diumenge, 28 de febrer de 2010

Aquesta sortida no era la prevista per la programació trimestral, però donada l’època de pluges continuades que estem visquent les darreres setmanes, algú va demanar que seria molt interessant anar al toll de l’Ou per gaudir de les boniques panoràmiques del cor del Montsant i la bellesa d’aquest indret, realment amagat, per on era previsible que haurien de lliscar, abundoses, les aigües del barranc dels Pèlags, formant, capriciosament, tot un seguit de salts d’aigua i tolls d’allò més bonics i espectaculars.

Malgrat l’obligat parèntesi de dues setmanes, amb motiu de la festa del Carnestoltes, 18 han estat els participants en aquesta sortida excursionista, un grup, tot sia de pas, molt maco i coratjós, que cada sortida ens regala el seu entusiasme, fidelitat i esportivitat, dignes de qualsevol elogi.

La llarga pujada del grau de Santa Magdalena, sempre interessant, ens conduir a la part més alta de la serralada on el pi de la Carabasseta, ben plantat i robust, com si d’un guardià permanent es tractés d’aquell indret, ens oferí un moment de descans i unes boniques vistes a tot el voltant, però com que feia vent no era el lloc ideal per esmorzar, així doncs, van continuar caminant, de baixada, per l’altre vessant, en direcció al toll de l’Ou, mirant de trobar un racó a sotavent en el que poder descansar i menjar-nos l’entrepà. Ben aviat això va ser possible fent, entre tots, una rotllana dispersa al voltant del sender cruspint-se tota classe d’entrepans i bon vi. La Tere, com sempre, ens obsequià amb un bon cafè calent del termo.

Ja de nou caminant, traspassat el barranc del Parral, ens apropàrem a la llera del barranc dels Pèlags i ja tot seguit el toll de l’Ou que visitàrem, joiosament en les seves tres primeres cascades. Veritablement sí que hi saltava aigua, però menys de la que esperàvem, si bé, en conjunt, els diferents salts i la seva remor, donava una sensació de calma i quietud molt gratificant.

La tornada consistia en desfer el camí fins trobar un senderó que rodejava la Mola i Punta Pericana, però malgrat la bona voluntat del guia, aquest senderó, tot i sent el correcte, estava abandonat i quasi impracticable, fet que transformà el fet de caminar en un acte feixuc i molest. Finalment, després de diversos intents per localitzar el bon camí desitjat, es retrocedí i retrobant el GR d’anada, vam guanyar alçada fins al pi de la Carabasseta i ja en franca baixada a l’ermita on teníem aparcats els vehicles.

Excursió una mica llarga que, sumant-hi la pèrdua de temps intentant localitzar el camí de retorn i els desplaçaments en cotxe, va donar el resultat d'arribar a Vinyols a les 3 de la tarda. Ens ho haurem de replantejar per properes sortides de perfil semblant i cercar possibles solucions.