No es pot explicar en paraules, s'ha de viure

Diumenge, 11 d'abril de 2010

Es tractava de fer la primera sortida excursionista llarga, és a dir, no matinal, que significava, d’entrada, caminar més, portar a sobre quelcom més de menjar i pes per alimentar-se adequadament, i la sempre posada a prova del propi cos i la seva capacitat de resistència per superar les dificultats del recorregut.
Totes aquestes incògnites van quedar magníficament superades pels 17 participants de casa, més un noi de Prades que, anant perdut per la muntanya, es va ajuntar amb nosaltres compartint pràcticament tota l’excursió.

No podíem haver escollit millor dia per visitar tots els indrets previstos, doncs la visibilitat era total, la temperatura fou agradable, sense massa calor, i les vistes que vam anar descobrint eren espectaculars, amb una bellesa plàstica difícilment explicables donada la grandiositat panoràmica de les immenses roques altes, la profunditat de les valls i barrancs, les balmes i la vegetació exuberant i ufanosa. De veritat, cal veure-ho en directe.
Mentre pujàvem el grau de la Grallera i esmorzàvem una mica per sota del Piló dels Senyalets, vàrem jugar a descobrir, donada l'excel•lent visibilitat, quins eren els pobles que anàvem veien a la llunyania, fins i tot Lleida que s’intuïa borrosa cap el nord. No cal dir, que totes les serralades eren clarament identificables, ja fossin les més properes o les més llunyanes, com els Ports i les seves antenes del Caro.

La petita aventura de baixar el grau de les Tosses, certament espectacular, fou una experiència inoblidable i tots van donar el millor de si mateix per superar-ho sense cap gemec ni signe de temor. Bé per tots i totes!
Arribar al pont natural de l’Obaga ens costà força, ja que el sender PR-C-14, que teòricament hauria de ser prou transitable, estava molt brut de branques, matolls i tota classe d’arbres que en el seu natural creixement i manca de neteja periòdica, tapaven i barraven moltíssim el lloc de pas i feien difícil avançar. Ja superat aquest tram s’arribà a la cruïlla que ens portaria a la Font Canaleta, d'on brolla una fresca i boníssima aigua i des d’allí al pont natural on teníem previst dinar i descansar una estona. Val a dir que el camí estava igual de malament: ple d'herbes, branques i matolls. Personalment vàrem decidir que faríem una carta de protesta al Parc Natural, denunciant aquest estat d’abandonament que no afavoreixen gens ni mica la visita d’aquests racons tan emblemàtics i bonics del Montsant.

Ja dinats i fetes les fotos de record del grup sota el pont amb el decorat de fons dels Ventadors, vam retornar, desfent el camí, fins a la font i d’allí, seguint novament el PR, s’enfilàrem en suau pendent pel barranc del Vidalbar, no sense deixar de visitar la cova Solanelles, una balma grandiosa i acollidora que va impressionar a tothom. Finalment, caminant per la llera del barranc ens retrobàrem de nou amb la serra Major i ja baixant per la Grallera, s’arribà a les 6 de la tarda a la Morera, a on ens esperaven el nostres cotxes per tornar a Vinyols.
Per acabar, és just destacar el grau d’esportivitat i companyonia demostrat per tot el grup, ja que van ser 8 hores reals les que vam estar caminant, certament per paratges amb molts desnivells i certa dificultat tècnica per superar-los, però tots van estar a l’alçada necessària  que posa de manifest l'haver assolit ja una bona forma física i una sensibilitat especial per gaudir plenament de les muntanyes i els espais naturals, de la seva pau, bellesa i missatge no escrit. Certament, el Montsant és una serralada meravellosa que seguirem descobrint en properes excursions. No en tingueu dubte.