Dos perfils, dos horitzons

La invasió del llenguatge periodístic després de l’atac suïcida a les Torres Bessones de Nova York ens va fer escoltar moltes vegades la paraula anglesa skyline. Ens la van fer familiar quan televisió, ràdio i premsa ens intentaven explicar el gran canvi en la imatge de la línia del cel, l’horitzó o el perfil d’aquesta ciutat que havia produït l’enderrocament d’aquestes edificacions simbòliques.
Però no només New York té skyline. Tots els territoris, totes les poblacions tenen un perfil que els caracteritza i identifica només veure’ls. I l’acció humana va modelant-los i alterant-los amb el temps. Abans manualment i amb lentitud, en els temps actuals amb tecnologia i pressa.
El camí de Sant Joan és avui per avui el nexe d’unió que ens trasllada, en ben poca distància, a aquests dos perfils visuals diferents, a aquest dos horitzons diversos. A Sant Joan dels Arcs, al Molí d’Avall, llançar la mirada al cel és veure’l retallat rera una robusta, compacta i recent barrera d’edificacions. En canvi, si alcem la vista amb el poble de Vinyols al fons hi veurem més cel. Encara. L’arquitectura de la terra ha estat tradicionalment més dimensionada, més humana en volums, formes i colors sobre el territori que l’acull.
El nostre terme municipal és un magnífic exemple de com l’home altera el territori, l’entorn i el seu perfil a cops, a glopades, a terminis ben curts de temps.
Pels volts de 1990, al Molí d’Avall, on hi havia uns camps de verd agrícola entre el port de Cambrils i la via del tren, es van alçar grues i grues de construcció. Aquests grans instruments de ferro acompanyats d’obrers i de ciment van apoderar-se l’horitzó durant alguns anys i ens van deixar edificacions i edificacions, el seu fruit saborós.
Passats una quinzena d’anys d’aquell canvi, i estabilitzada la imatge postal de la zona sud del nostre terme, ara el desfici constructor s’ha traslladat i el vivim uns quilòmetres més amunt. Aquestes grans creus metàl·liques –se’n poden veure una mitja dotzena alhora– s’han fet seu el cel de Vinyols i ara hi dipositen la seva herència d’habitatges i més ciment en els dos nous plans parcials que engrandeixen el poble.
Aquesta gran alteració de les dimensions físiques de Vinyols es desenvolupa en fases i, per tant, encara continuarem força temps més amb les grues de ploma trencant el nostre cel. I potser encara ni tan sols tindrem aquest nou horitzó estabilitzat, que les grues, els homes i el ciment ja es traslladaran al sud altre cop per començar-nos a canviar el paisatge de les Creus i la Font Coberta.

Jordi Grau